És curiosa l'arbitrarietat amb què la ment selecciona els records que ens acompanyaran per sempre. Vull dir amb això que ja no recordo quines van ser les paraules que em vas dir quan et vas despedir de mi l'últim dia. Però, en canvi, sé exactament el nombre de canyetes que vam utilitzar per beure un batut de xocolata a aquella gelateria de les Rambles: catorze, van ser catorze. I el cambrer ens mirava i somreia.
I, quan passi el temps, els records es tornaran més concrets, més distants, més trivials. I de tu només em quedarà el somriure que vas fer quan em vas veure per primer cop sota l'Arc de Triomf el dia del meu aniversari.
Potser també el sabor de la xocolata fosa sobre els teus llavis a les escales del port. Una abraçada a la llibreria de El Corte Inglés, el sms de quan et vaig perdre entre la gentada després del concert d'Orxata, la boca del metro abarrotada de vida.
Perquè, definitivament, els records es tornaran distants. I arribarà un moment a la teva vida, probablement no gaire decisiu, potser mentre estudies o planxes o vas en bicicleta, en el que et preguntaràs si és cert que un dia vas despertar al meu costat, amb la samarreta de Txarango als peus del llit, cantant-me a cau d'orella La dansa del vestit.
I potser llavors tampoc sabràs per què plorava jo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario